Quan es parla de televisió local, se sol al·ludir a la seva condició de pròxima. Però, perquè l'audiència en percebi la proximitat, l'ha de mostrar no tan sols en l'elecció dels continguts dels programes, sinó també en el model de llengua que els vehicula. D'aquesta manera, els receptors se senten més a prop dels centres emissors, perquè parlen com ells mateixos en tractar temes que els afecten com a membres de la comunitat a què pertanyen.??Aquesta Guia fonètica per a les televisions locals s'ha elaborat, precisament, per proposar uns models de pronunciació, és a dir, de l'aspecte més material i distintiu del llenguatge, per a l'elocució formal de les televisions locals dels territoris de parla catalana.??La base conceptual de la qual parteix és la proposta de l'Institut d'Estudis Catalans (1990), que amplia i adapta. Hi tenen cabuda dotze varietats: tres són del català oriental continental: central (comarques centrals), olotí i tarragoní; tres, del català insular o balear: mallorquí, menorquí i eivissenc; cinc, del català occidental: lleidatà, tortosí, valencià central, valencià meridional i valencià septentrional; i una, del català d'enclavament: alguerès. La tria d'aquestes varietats s'ha fet tenint en compte la seva vitalitat i l'existència d'una televisió local potent i prestigiada a la zona. També s'hi ha incorporat alguna varietat que no presenta aquesta segona condició, perquè s'ha considerat que la Guia l'havia d'incloure si volia oferir una proposta elocutiva completa.??Els seus destinataris naturals són, és clar, els locutors de les televisions locals, però serà útil també per a totes aquelles persones que han de parlar davant d'audiències d'abast més ampli. A la Guia trobaran indicades les pronunciacions vàlides d'una manera clara i planera, allunyada sempre que s'ha pogut de la terminologia especialitzada, que seria poc operativa per als que no hi estan avesats.
