El català que utilitzen periodistes, polítics... correspon sovint a una llengua ferida, poc genuïna i esclava del castellà. Catalana per devoció i lingüista per vocació, Rosa Calafat analitza d'una manera irònica i controvertida el llenguatge que s'escolta i s'escriu arreu de la comunitat lingüística catalana. Creu necessari superar barreres administratives per crear el mercat lingüístic català. Es rebel·la quan ens volen fer creure que no importa que periodistes i polítics parlin malament; constat que el català s'ha d'erigir en una llengua lliure i, per tant, global; i destapa la por, instal·lada en els parlants públics, a fer un discurs propi amb punt de vista català.
L'ús ètic de la llengua, que Calafat propugna, ha d'afrontar aquesta deixadesa, aquest gregarisme, per dotar-la de qualitats morals a favors de la construcció d'una comunitat lingüística pròpia, unida i singular.
Les seves conclusions -les úniques possibles- són que els parlants determinen el destí de les llengües, que l'univers lingüístic del català ha de deixar de ser una sucursal del castellà i que cal construir un punt de vista propi en l'ús públics de la llengua.
Per a un ús ètic del llenguatge ha guanyat ex aequo el Premi d'Assaig Breu IRLA 2010 que atorga la Fundació Josep Irla.
