Michel Foucault ha estat considerat un nihilista, un neoanarquista, un antiil•lustrat, un neoconservador i, al capdavall, un perillós irracionalista, des de les posicions canòniques del racionalisme i la modernitat. La tesi que es manté ací és justament la contrària. És cert que Foucault no sols ataca allò irracional de la societat moderna, sinó que ataca i desemmascara precisament la part que molts volen salvar: el component racional i humanitarista, i d’ací les impugnacions en nom de la racionalitat. La lectura que es proposa en aquestes pàgines –oblíqua, lateral, a partir del Foucault dispers- permet, en canvi, llegir la seua obra com una aportació molt personal al projecte modern i il•lustrat, atenta als mecanismes profunds, i sovint oblidats, de dominació. Crítica radical i defensa de la Il•lustració no són una dualitat oposada, sinó tot al contrari, una de complementària i necessària. En Foucault la crítica radical i consistent a la raó esdevé en realitat una versió sui generis de la teoria crítica, esdevé una forma radical de modernitat
