Aquesta és la segona encíclica publicada pel sant pare Benet XVI. Una vegada més ens trobem amb un pensament que sorprèn: perquè partint de les veritats profundes del cristianisme es dirigeix al cor de la persona, de tota persona, en diàleg amb la cultura contemporània i proposant un missatge clarament positiu. El seu missatge és netament optimista, com ho podran comprovar els qui llegeixin amb deteniment l?encíclica. I és positiu perquè ens duu en directe al nucli del pensament cristià, a l?encontre amb el Déu viu, amb una esperança més forta que els sofriments de l?esclavitud i que per això transforma des de dintre la vida i el món. El Papa reflexiona sobre què entenem per progrés els uns i els altres. A vegades, la vertiginosa carrera científica i tecnològica fa que l?atenció se centri potser massa en els instruments que han de protagonitzar el desenvolupament social, deixant de banda quin ha de ser el sentit últim vers on orientar aquest progrés. Així, se?ns planteja una pregunta decisiva: Cal posar totes les nostres esperances en el progrés? ¿Podem identificar sense més l?esperança amb la fe en el progrés, pensar que el progrés material millorarà necessàriament el present? El sant pare considera que la millora de les condicions de vida, unes estructures socials més justes, els avenços científics, etc. ajuden a fer la vida més feliç, però per si soles no basten. La persona humana necessita quelcom més en què esperar, quelcom que transcendeixi el merament material: «És evident que només pot acontentar-se amb quelcom infinit, quelcom que serà sempre més del que mai podrà aconseguir. (...) L?ésser humà necessita un amor incondicionat.» Un amor que ?assegura? només es troba en Déu.
