Per Adorno l'assaig és una "experiència intel·lectual oberta", utòpica en les seues intencions, que assoleix continguts de veritat a través del seu desplegament. En aquesta vigorosa elucidació sobre el lloc que ocupa l'assaig, en el camp de tensió que té en un costat l'art i en l'altre la ciència, l'autor indaga sobre la peculiaritat d'aquest gènere, la seua relació amb la idea de mètode, les seues formes de procedir, el seu contingut plausible de coneixement i de veritat en procés. Però no ho fa en abstracte, sinó en el context precís de l'evolució de les idees i el seu complex condicionament social. Malgrat els esforços de Simmel, Lukács, Kassner o Benjamin, en l’àmbit alemany, la filosofia establerta no ha deixat de malfiar-se de la proposta d'indagació temptativa que és l'assaig, essencialment asistemàtic, tangencialment concret, allunyat d'allò general, universal, durador i originari. D'ací la reivindicació que fa Adorno de l'estratègia formal assagística, la més propera a la seua pròpia lluita contra la lògica despòtica de la identitat, contra la primacia del sistema, contra l'ideal del "deductivisme" en filosofia, i a favor de la unitat no coactiva d'allò múltiple, sempre autocrítica, sempre revisable, sempre "en camí"…