Com l'últim joc de mai s'inscriu dins la tradició
poètica de la paraula i el silenci; una poesia
que posa la paraula com a centre, amb la seva
solitud essencial, envoltada de silencis. Paraula
que remet a l'origen del llenguatge; paraula al
desert, errant i sempre fora de si mateixa, que
és alhora paraula sagrada i paraula del cos. Una
poesia que intenta recuperar la innocència de
la paraula originària, sempre nova, sempre
descoberta per primera vegada. Aquesta tradició
poètica, que té les seves arrels en l'orfisme
i la tradició mística, arriba a la modernitat per
mitjà de Stéphane Mallarmé, i continua en
diferents moments del segle XX amb poetes
essencials com Giuseppe Ungaretti, Paul
Celan, Salvador Espriu i José Ángel Valente,
entre d'altres.
Com l'últim joc de mai és un sol
poema fragmentat enmig de silencis, els espais en blanc, que també signifiquen. Hi ha brevetat,
concisió extrema i intensitat lírica. És una poesia que intenta portar la paraula al límit, potenciant
les imatges, forçant la sintaxi i els significats; cercant la il·luminació sobtada i la màxima expressivitat.
Montserrat Garcia Ribas
(Castellbell i el Vilar, Barcelona, 1964) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura
Comparada per la Universitat de Barcelona, i llicenciada en Psicologia i diplomada en Professorat
d'EGB per la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa com a psicòloga del treball i les
organitzacions en una empresa. Des del 1972 resideix a la ciutat de Manresa.