En Biel té la bonhomia d02019;aquells cuiners generosos, talment un abat de la Real que escampa benedicció per tot arreu, però en forma culinària. Té uns ulls grossos, unes orelles preeminents, una boca i un nas que sobresurten per fer evident que aquests quatre sentits acompanyen unes mans que poden dur endavant propostes que són del gust de tothom. Tot això ve acompanyat d02019;una mirada suau i entremaliada alhora, d02019;una veu parsimoniosa, d02019;una oïda sempre disposada a escoltar, i d02019;una humanitat fora mida. Un cuiner que és l02019;amo, o un amo que fa de cuiner, que s02019;asseu amb els clients a degustar els seus plats, que n02019;explica
l02019;elaboració feta amb l02019;experiència d02019;anys i panys, i la saviesa que comporta romandre davant els fogons d02019;ençà de 1978.
(«Història d02019;una passió. Semblança personal d02019;en Biel Felip», de Felip Munar)
La cuina mallorquina, tantes vegades vilipendiada i maltractada per gent que ni la coneix, ni la estima, ni tampoc la sent com a pròpia, ha esdevingut en les darreres dècades una trista caricatura de si mateixa, un despropòsit culinari i una ganyota cultural envers la nostra societat. Can Biel Felip s02019;ha erigit, en aquest mateix temps, en un reducte de plaer mengívol local, d02019;història viva comestible i de resistència estoica del que ha estat, és i ha de ser la vertadera Cuina Mallorquina tradicional.
(Del pròleg de Miquel Calent)
