Elaborant una analogia cinematogràfica, Hèctor seria l’home que xiuxiueja a l’oïda de la terra. Cor, ment, tècnica i saviesa d’un ofici dibuixen una personalitat profundament arrelada al territori que transcendeix la relació cos a cos per posar veu i significat a la seua presència en la nostra vida.
Hèctor és una presa de terra enmig de la voràgine dels temps. Fluctua de l’abstracte al concret amb facilitat i es mou entre tarongers amb tanta comoditat com es mou entre projectes educatius. El motiu? Parla el mateix idioma primigeni, original, del camp. Un llenguatge que sorgeix de la seua passió i d’una defensa encesa de les llavors autòctones que han crescut en un context que manté els seus propis codis i lleis, que respon a maltractaments i a afectes amb entitat pròpia.
Aquesta llarga conversa mantinguda amb Hèctor va d’això, de relacions amb la terra, d’oficis, de l’horta i de recursos, de maneres d’entendre la relació de l’ésser humà amb la màtria, de greuges, esperança i resistències. Es converteix en una radiografia de problemàtiques actuals a les quals ha de fer front el sector agrícola i sorgeix del fruit d’una vocació i d’un interès absolutament descarnats pel futur del camp i, encara més, pel seu present. Per això Hèctor forma part de la generació del canvi. Tota una responsabilitat. Tot un orgull, però, que respira i s’alimenta, generació rere generació, del mateix alè de terra mullada que forma part de l’ADN de la gent vinculada al camp. Hèctor Molina, quixot i mag, ens mostra tot el seu compromís i la seua manera d’entendre l’agricultura del segle xxi.
