Tríptics dels déus absents ret homenatge als llibres i, sobretot, a l’escriptura. Des de fa 5.500 anys l’ésser humà ha aconseguit codificar el pensament per fer-lo perdurable: «Oh llibres primers de la vida quotidiana, / oh sequaços del temps que tot ho conserva».
Al poemari es glosen textos que pertanyen a la història de l’home en les diferents civilitzacions: Mesopotàmia, Egipte, l’Índia, la Xina. Amb un estil entre simbòlic i messiànic, la simbologia flueix i la solitud de l’Homo poeticus cada cop és més patent a mesura que el seu caminar s’allunya de la relació amb els déus, en benefici del llenguatge i el poema: «mentre els déus callaven la seva absència / darrere el llenguatge va viure el poema».
El símbol del poeta com a pastor nòmada de la paraula es desprèn un cop s’ha culminat una lectura que condueix a la destrucció, fins i tot, de la mitologia que configura la unió dels homes i els déus.
I és així, com en aquests versos, en silenci, amb ulls clucs i a les palpentes, els amants s’ajacen sobre un llit de còdols i accepten el futur amb una mirada més ferma i més càlida.
