El llibre examina l’associacionisme cultural dels catalans a l’exterior a partir d’un estudi de cas: la història del Casal Català de Brussel•les des de la seva fundació, a final de 1930, fins al present. Investigant les fonts documentals i orals existents, l’autor aconsegueix realitzar el perfil històric de l’entitat de referència social i cultural dels catalans de Bèlgica, tot situant el seu naixement en el context de la creació d’altres entitats catalanes d’arreu del món. La història del Casal Català de Brussel•les està marcada pel pes dels exilis, els diferents interessos de l’emigració i les tensions polítiques de la metròpoli. Així mateix, l’entitat ha guanyat pes o ha decaigut al ritme dels moviments demogràfics procedents de Catalunya i s’ha adaptat a les necessitats i demandes de la colònia catalana de cada moment que, des dels anys 70, adquireix un dinamisme singular derivat de la capitalitat europea de la ciutat. En les darreres dècades, la tasca de difusió i projecció de la llengua i la cultura catalanes ha donat pas a una major importància de les funcions socialitzadores i comunitàries, en un nou món marcat pel canvi tecnològic i l’escurçament de les distàncies entre la Catalunya exterior i la interior.
