Ofici de moralista no és el llibre d’un moralista i no conté cap lliçó moral. Però és una veritat universalment coneguda que tots els assaigs i tots els assagistes tendeixen a exercir —almenys a temps parcial— l’ofici de moralista, tant si ho aconsegueixen com si fan una mica de pena. Ofici de moralista és un llibre que voldria situar-se entre el dietari, el diccionari per a ociosos i el calaix de sastre. Recull anotacions dels darrers cinc anys en les quals el lector pot aturar-se i llegir ordenadament, o saltar-les sense cap ordre precís. Potser l’atzar actuarà de guia i retindrà la lectura. El llibre, doncs, es desplega sense el «dogal de la cronologia». Però la cronologia envaeix el llibre. Escriure assaig avui dia obliga a pensar en les condicions de producció i consum de l’assaig, del pensament. Si mai cap escriptor ha sigut una illa, ara el món és una xarxa on quedar atrapat i perdut. Observar el món i escriure’l és un acte de defensa i de contestació. O hauria de ser-ho. Literatura, història, ciutats i paisatges de la memòria s’entrellacen entre obsessions i dubtes. La primera persona, però, és només una excusa per a parlar d’un món, el nostre: ara i ací. Ofici de moralista se li ha tornat una mica trist a l’autor. Però tampoc no podem culpar-lo gaire. Un moralista content seria a hores d’ara una bèstia insuportable.