L?apassionant trajectòria política de Josep Solé i Barberà (1913-1988) va des de la República i la guerra civil, al final de la qual fou condemnat a mort pel règim franquista, fins a la transició democràtica, en què fou una de les cares més visibles i més respectades del PSUC. Format a l?Ateneu Enciclopèdic Popular i a la Universitat de Barcelona, va ser dirigent estudiantil universitari, milità al Bloc Obrer i Camperol i presidí, l?any 1936, la formació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. A l?esclat de la guerra va formar part del Comitè Antifeixista de Reus, fou nomenat Jutge de Primera Instància i s?incorporà a l?Exèrcit Popular com a comissari polític. Després de passar cinc anys de presó i cinc més de desterrament a la Manxa, va poder tornar a Barcelona i exercir la seva professió esdevenint un dels principals advocats dels presos polítics. La defensa del dirigent comunista Miguel Núñez (1958) i la de membres d?ETA en el procés de Burgos (1970), el van convertir en tot un símbol. Va arribar a ocupar el primer lloc al rànquing dels advocats que més detinguts van defensar davant el Tribunal d?Ordre Públic. Fou, en representació del PSUC, un dels principals artífexs dels organismes i les plataformes unitàries de l?oposició antifranquista catalana. Vinculat estretament a CCOO i a la Unió de Pagesos, va ser Diputat a Corts per Tarragona (1977-1982) i membre de la ?Comissió dels Vint?, que redactà l?avantprojecte de l?Estatut de Sau (1978).
