Com entendries la vida si el teu cervell no et permetés entendre els eufemismes, les metàfores, si les teves connexions neurològiques no et permetessin mentir ni tenir fantasies? Però, i si al mateix temps tinguessis una memòria privilegiada i la teva capacitat d'organització espacial estigués dins de la categoria de geni...?
En definitiva, com entendries la vida vivint en un pragmatisme absolut però amb un alt grau de simplicitat i lucidesa?
Aquesta noia es diu Karen i és la protagonista i alhora narradora d'aquesta fantàstica obra.
Tot comença a Mazatlán, poble costaner del Pacífic mexicà. La tieta de la Karen, arribada d'Estats Units per heretar l'empresa familiar, Atunes Consuelo, es troba la Karen, la seva neboda, una nena totalment desvalguda i deixada de la mà de Déu.
Les limitacions mentals i la incapacitat òbvia de la Karen per comunicar-se o interactuar amb altre gent fa que la seva tieta Isabelle es dediqui d'inici a «civilitzar» la noia.
Obsessionada en el tractament de la tonyina, la Karen inventa una nova forma de pescar-la sense «estrès» i de protegir els dofins que habitualment són capturats en el procés.
La Karen es va «humanitzant» cada cop més però sempre amb distància...
«I allà, a prop d'ells però alhora lluny, em vaig adonar que sempre seria així. M'estaria a prop dels humans, però lluny.»
A la Karen li agrada existir...
«I ajaguda tota Jo al fons de la sorra de l'oceà, em dedico a existir. A ser.
I a la màxima felicitat possible: a mirar.»
