La fisonomia del català ha experimentat canvis notables al llarg del temps. Aquest llibre passa revista a les múltiples visions que han planat sobre la llengua usada a banda i banda del Pirineu. La «il·lusió occitana» és la història de la construcció d’aquells mapes físics i mentals que van pretendre adscriure l’idioma dels catalans a un espai superior, entre Espanya i França. També és la història de les circumstàncies que van convertir aquesta pretensió en molt més que una frivolitat recreativa o una entelèquia ocasional. De com es va convertir, com diu Robert Lafont en l’epíleg, la «Gran Idea», perquè, «de més grans, en la història d’Europa no n’hi ha gaires». Amb una extraordinària replega documental i una àgil exposició, la present obra narra les peripècies polítiques, socials i científiques que han acabat prefigurant una determinada noció—i una realitat—de la llengua catalana.
El llibre ha rebut el Premi Serra d’Or 2007.
