Aquest epistolari entre Pau Casals i Joaquim Pena abraça des del juliol de 1920 fins la darreria de l?any 1940. Per dir-ho ras i curt, aquestes dates són la cara i la creu de la música del país: l?inici efectiu d?una revitalització cultural que va ser capaç de posar Barcelona a la primera línia d?interès arreu del món, i la sotragada i el declivi que, des de 1939, va esvanir i malbaratar tot l?esforç d?unes dècades que s?havien entestat a normalitzar i europeïtzar ?si volem emprar uns conceptes més actuals? la vida musical catalana.
Dos catalans universals, «dos homenots», com diria Josep Pla: Pau Casals, un músic reconegut de primera categoria, i Joaquim Pena, un gran intel·lectual, que va portar a terme una furiosa i revolucionària campanya de popularització de l?art wagnerià i que va dedicar-se a difondre la música a través d?articles crítics, representacions catalanes, traduccions i publicacions.
L?obra de Pena va ser tan extraordinària com la seva modèstia, ja que fou un home obstinat a quedar sempre en segon terme, quan en realitat ?i per fer-li justícia? va ser un gran impulsor i l?ànima de totes les manifestacions de l?art musical català del seu temps.
