«Em veig a mi mateix baixant l'escala
que unia el rebedor amb el pati d'aigua.
Potser en dèiem així perquè els besavis
havien construït una font blava
i un safareig darrere dels rosers.
Petits camins aquàtics enfilaven
senders de molsa fresca i de mimosa
fins al mur en què l'heura obria pas
als desitjos secrets de la infantesa.
Jo baixava l'escala amb abandó
i travessava el pati amb delectança:
volia refugiar-me en la bellesa
oferta a uns ulls menuts, encara lleus
del dolor que vindria algun capvespre,
quan el cel descendís cap a ponent.
La font encara hi és, la molsa amaga
el regueró de l'aigua indiferent
que em torna ulls encisats de meravelles.
A la porta que dóna a un trist carrer
observo el nen que no vaig ser i volia
llargament, amb tendresa, fent-me adéu.»