ME?N VAIG
(Trobes que la casa, vista de fora, no sembla habitada. No saps
si és de fusta o de vidre; de tova o de paraules. I et fa por trucar.
Podria haver-hi algú, i llavors ¿de què serviria haver trucat?
Són les sis del matí. La boira baixa,
a poc a poc, els graons de l?escala
en un adagio lent: com si tot fos
ineludible ja; com si del temps
en degotés una elegia muda, sense noses,
sense res més per dir, callada, exànime.
He endreçat els silencis que no he dit,
que no han trobat manera de sortir-se?n:
i ara m?adono que el silenci té
les mides dels llençols i dels racons
on m?he amagat, des de petit; i té
les dimensions paradoxals de massa
paraules insolents que no em serveixen.
