Espiadimonis és l'últim text dramàtic de Ramon Gomis. Un títol d'allò més suggestiu per a una obra literària, que remet un cop més a la voluntat de l'autor de bastir un relat que depassi i eviti la fàcil identificació amb un realisme merament referencial. Segons l'última edició del DIEC (2007), un "espiadimonis" és un "insecte odonat, d'abdomen llarg i prim de colors lluents i virolats, amb quatre ales llargues i estretes, que vola prop de l'aigua i les larves del qual són aquàtiques". Com és obvi aquesta definició assoleix en el text una precisa definició en relació amb el comportament dels personatges, que el lector/espectador sabrà copsar i acabar de lligar a les acaballes de l'obra. Perquè la intriga d'una història de sentiments en clau metafòrica està ben servida i resolta, i no seré jo ara qui la desvetlli en aquest paper. A què ens convida, tanmateix, l'autor en aquesta ocasió? D'entrada, Gomis ens aboca a uns espais interiors, amb quatre personatges -un home i tres dones-, que revelen l'assenyalat protagonisme de la Dona, mestressa absoluta dels seus desitjos, que és ben conscient del seu poder de persuasió sobre l'Home i no s'amaga de la seva capacitat per dominar-lo, quan s'escau. Més que en cap altra de les seves obres, els sentiments dels personatges de Gomis afloren obertament i lliurement, es deixen anar amb una sinceritat i una fluïdesa expressiva del tot creïbles des del punt de vista artístic.
(Del pròleg d'Enric Gallén)
