El 13 de setembre de 1714, perduda la darrera batalla, començà el desmantellament implacable i sistemàtic de l'Estat català. A Barcelona, capital d'aquell estat extint i darrer bastió de la resistència, li fou reservat un càstig exemplar i específic: la conversió en plaça forta, la total submissió al poder militar espanyol. La nova condició es traduí en la permanència d'una desproporcionada guarnició militar i l'obstinada pervivència de les muralles, enteses no com a element defensiu, sinó de control de la ciutat. I encara s'afegí un nou element arquitectònic de caràcter repressiu, la Ciutadella, que obligà a enderrocar gairebé tot el barri comercial i mariner de la Ribera. Diverses generacions de barcelonins maldaran per desfer-se'n, però l'objectiu no seria assolit fins als anys 1854-1856, quan fou enderrocada la muralla de terra que havia de permetre l'eclosió de la gran metròpoli. Aquest període turbulent de 150 anys és el que hem anomenat la ciutat captiva, presonera de les seves pròpies muralles, en l'aspecte físic, i de la supremacia militar, en l'ordre moral. Aquesta és la història, sovint oblidada, de la lluita d'una ciutat per la seva supervivència. Una voluntat de progrés que portà Barcelona a protagonitzar una revolució industrial insospitada, a recuperar el lideratge d'un país ocupat, esquarterat, disminuït i sense capacitat política. És la història, també, de la seva ciutadania, protagonista principal d'un viatge des de l'Antic Règim a la ciutat contemporània.
