Tradicionalment, el segle XVII català s'ha entès com un període de decadència, que engloba tots els àmbits de la societat: política, economia, demografia i cultura. Aquesta obra pretén apropar-se a com es dugué a terme el cultiu de la història i de la cultura històrica en el segle XVII, tot allunyant-se dels prejudicis pejoratius heretats de la Renaixença vuitcentista. Temps de declinació, de conflictes i de crisi, el Barroc català tingué, però, un ampli interès per la història, ja fos en tant que aproximació teòrica als temps pretèrits o com a eina per legitimar els privilegis de Catalunya en un segle marcat també pels conflictes amb la Monarquia Hispànica, que esclataren amb la Guerra dels Segadors de 1640. L'escriptura de la història tingué en el Principat de Catalunya una bona pila d'historiadors (Jeroni Pujades, Francesc de Montcada, Esteve de Corbera, entre d'altres) que ens deixaren un llegat que aquesta obra pretén redescobrir i ubicar dins el seu context sociocultural.