Aquest volum és la continuació del primer de la Història de l'Institut d'Estudis Catalans, publicat el desembre del 2002. L'anterior volum estudiava les finalitats de l'obra i de l'organització de l'Institut fins a l'acabament de la Guerra Civil del 1936-1939. Es reprèn aquí el fil on se'l va deixar: la refundació de l'IEC, el maig del 1942, a casa de Josep Puig i Cadafalch per aquell grapat de membres supervivents que no havien estat obligats a exiliar-se. Privat del seu estatge, dels seus materials i de qualsevol suport oficial, l'Institut va aconseguir sobreviure i aviat va convertir-se en un punt de referència ineludible de la resistència cultural al franquisme, alhora que va restablir els lligams acadèmics internacionals després de l'acabament de la Segona Guerra Mundial. Van ser trenta vuit anys de precarietat i d'estretors, durant els primers vint dels quals, com a mínim, l'Institut estigué amenaçat i obligat a una pública clandestinitat malgrat que les gestions per recuperar el local i el reconeixement començaren ben prompte. Sense els esforços i la fidelitat dels seus membres l'IEC no hauria subsistit, ni tampoc sense el suport econòmic del patrocini privat. Però la insuficiència crònica dels mitjans de què disposava l'IEC reduí l'abast de la seva obra durant més de tres decennis i mig. Tot i això, va ser en el període de 1942 a 1960, quan la llengua i la cultura catalana estaven més marginades per la dictadura, que el paper de l'Institut tingué més rellevància com a nucli de relació entre estudiosos i punt de referència a l'interior i a l'exterior, i doncs testimonià que la cultura en llengua catalana no havia mort.
