La memòria de les petjades indaga en el territori de les vides, dels mons, que anem deixant enrere. És, per tant, un llibre que aborda i reflexiona sobre el pas del temps i els seus senyals. El poeta fa recompte —amb tristor, serenor i enyorança— dels records que han quedat gravats en el cor però que potser, a l’hora de reviure’ls, fan més profundes les siluetes de les petjades. També, amb recança i vers a vers, reconeix que serà impossible canviar el destí de les seves traçades. Els poemes, amb l’ajuda de les formigues negres que emmagatzemaven les engrunes de la memòria, tracten de recuperar part de la vida aferrada a la pell del temps. Des de la pèrdua de la infància, des del crepuscle de la maduresa, el poeta avança i retrocedeix en la recerca de la identitat de l’home que escriu amb cendra les cançons de l’adeu.
I és així, com en aquests versos, en silenci, amb ulls clucs i a les palpentes, els amants s’ajacen sobre un llit de còdols i accepten el futur amb una mirada més ferma i més càlida.
